EL RAVAL DE TEULADA, UN
FET URBÀ I UN TOPÒNIM PER RECUPERAR
El nucli urbà de Teulada, com tants altres pobles del País Valencià,
ha conservat en el seu entramat urbà, de manera clara i evident, els espais
urbans del Raval i la Vila. El Raval s’ha conservat tant en l’urbanisme com en
la toponímia urbana popular, no en la toponímia oficial per circumstàncies
polítiques que encara duren i que caldria superar de la mà de l'actual marc
legal (Llei de Memòria Històrica).
A Teulada hi ha en la toponímia popular el Raval i el Ravalet, ambdós mots,
tant "raval", com el seu intensiu “ravalet”, provenen etimològicament
del mot àrab RABAD amb l’article Ar davant, AR-RABAD, que vol dir el barri de
les afores, o simplement el barri.
Al llarg del temps s’ha vingut anomenat “raval”, a aquells espais
urbans que estaven fora del recinte de la població, a l’exterior de la mateixa,
com un terme més de la diferent terminologia dels organismes urbans, com poden
estar el bloc de cases, el barri o el districte, amb l’excepció que dels ravals,
s’ha parlat generalment en sentit pejoratiu, fins l’extrem de voler, la gent que
habitava als ravals, renunciar al topònim que identifica el seu origen; quan
justament al contrari havien d’estar orgullosos, per ser ells, els hereus
d’eixes classes socials subalternes que van edificar les seues cases fora del
recinte emmurallat abans de l’època industrial. És per tot això que, en el
sentit original , no sols es raval el carrer del Raval, sinó que respecte a
l’antiga Vila son també ravals el carrer o raval de la Mar amb la prolongació
de l’avinguda de Santa Caterina; la prolongació del carrer Avall cap a l’ermita
de St. Vicent, primer, i després cap a l’Estació; el nucli urbà de Moraira, ja
que també s’anomena raval a una població menuda o barriada annexa a una
població major, malgrat que aquest tipus de ravals mariners s’han vingut a
anomenar “graus”.
A l’edat mitjana, els ravals, en el seu origen i jurídicament,
escapaven als impostos i a les obligacions de la ciutat o vila de la qual
n'eren expansió urbana, però també als seus privilegis i protecció. Els ravals estaven
en molts casos rodejats per tàpies d’amagatall judicial més que defensiu, cosa
que es perdrà progressivament amb el creixement urbà general, i es convertiren
en una zona més del desenvolupament de la vila. En ells es concentraven
hostals, magatzems o tallers, que no podien albergar-se a l’interior de la
vila, i s’arribà a l’extrem d’especialitzar-se en ravals de caràcter
professional, com estava, en el cas de Teulada, el carrer dels Ferrers,
emplaçat a la vora dels camins de Xàbia i València.
Podem dir que els primers balbucejos del raval teuladí, estarien en
una avançada en els diferents camins d’accés a la Vila per la zona de la “Porta
de la Mar”, que a les hores seria la més important per a accedir a la Vila
vella, des dels Molins emplaçats a la partida dels Castellons, des de Xàbia, o
des de Gata, Dénia i València.
El Raval pròpiament dit, naix i es desenvolupa en un moment pròsper,
com a carrer únic, precedit pel Ravalet i el carrer dels Ferrers, al llarg del
camí comercial de la farina i els ramats, que uneix la Vila amb els molins i el
Poble Nou de Benitatxell. Aquest és un raval de plaça inicial, dedicada amb
quasi tota seguretat al comerç extramurs, i que si bé no va arribar a
aconseguir un centre de culte propi i diferent del de la Vila, com ocorre en
altres ravals, el Raval de Teulada celebrava, rememora i commemorarà, any
darrer any, la seua festa pròpia i diferenciadora, caracteritzada pel ball de
les danses, els jardins amb pot, les revetles i els bous, coses de les quals en
tractarem en una altra ocasió, totes elles dedicades als seua patrons els Sants
de la Pedra, protectors de les collites.
El Raval de Teulada, com tants altres ravals de ciutats i viles
d’escàs desenvolupament i nul·la industrialització, ha conservat les
característiques urbanes peculiars d’un traçat i una circulació antiga, que
pels canvis de les èpoques s’ha quedat sense comerç, sense circulació i pràcticament
sense res; ara solament conserva el seu nom en boca de la gent, com a testimoni
mut d’aquell passat, i es perpetua en la festa als Sants de la Pedra, amb la qual
s’iniciava la temporada de la molta de la farina. Es festeja a uns “sants
patrons” que protegien les collites, especialment del blat però també del raïm
que estava per vindre, uns conreus que donaven treball per altri a la gent del
carrer, vida i bullici, en especial el del trànsit de la gent que anava a
moldre, fins el canvi de les circumstàncies va acabar amb la molineria de vent.
No vull acomiadar-me sense vindicar per la recuperació toponímica del
Raval i del Ravalet, que és part mateix consubstancial d’ell, i del carrer de la
Mar, així com es va fer amb el carrer del Ferrers, per tot allò que impliquen
els seus noms dins de l’estudi d’evolució urbana de Teulada, sense oblidar-me
de tots aquells que encara continuen amb el nom d’eventualitats polítiques
relacionades amb el franquisme.
Jaume Buigues i Vila
juliol ‘84
